Aquest mig dia mirant la televisió he vist un petit reportatge que en aquell moment estaven fem sobre els menjadors dels col.legis. A estat en aquell moment quan amb vingut al meu cap els records de la meva infància, del menjador del col.legi, d'aquella cuinera que tots els dies feia el dinar dels nens com si fossin els seus fills, dels meus amics del col.legi, del meu col.legi, de aquell petit col.legi en el que tots els nens ens coneixíem, d'aquell petit poble en el que tothom sortia al carrer les nits d'estiu amb una cadira i era el moment en el que tots els veïns parlaven dels problemes del dia a dia, de les mancances que hi havien en la vida quotidiana, dels problemes d'un i d'altre.
També m'han vingut al cap les imatges del meu avi i de la meva avia, gent humil i treballadora, però que van ser capaços de deixar la vida tranquila del seu poble per anar ajudar a la seva filla amb els seus nets, que en aquells moments necessitaven de ells. El meu avi, un home petit però que va fer que l'infància dels seus nets fos l'infància dolça que tots el nens han de tenir i que malauradament no tots la tenen, i la meva avia una dona forta i amb caràcter, però la que va ser més una mare que una avia.
Son records que feia temps que no em veníem amb tanta força com avui, amb tanta força que inclús he plorat, no se suposo que hi ha vegades que t'has de parar i fer una mirada enrere, i veure el que has fet bé, i el que has fet malament, en que t'ha equivocat i que es el que has de rectificar, encara que hi ha coses que no puguis rectificar, i penses que la vida va passant tant si vols com si no vols.
Només espero no perdre el records, tant se val si son bons o dolents, només espero no perdre'ls, perquè un home sense records, sense passat no te ni present ni futur.
0 comentaris:
Publica un comentari