El canvi climàtic.

No soc cap entès en biologia, ni cap eminència en física, tampoc soc el cosí del senyor Rajoy per poder donar una explicació científica al que esta passant, però veig que tot el meu voltant esta canviant, i canviant molt ràpidament, a una velocitat tant accelerada que possiblement tot el que he fet malament jo i els de la meva edat o haurem de pagar, possiblement deixarem de gaudir de la natura tal i com l'hem vist, possiblement el matins amb la seva posta de sol ja no sigui el mateix. Se que soc només un gra de sorra en un desert, però he de fer alguna cosa, encara que sigui insignificant, encara que pels demès no tingui cap importància, es veritat que el canvi de tot el mon sempre comença per un mateix. Ja fa temps que faig la separació dels residus de la meva llar, ja fa temps que només agafo el meu vehicle per traslladar-me en cas de necessitat, ja fa temps que intento reduir la despesa de l'aigua i de la llum al miním, ja fa temps que intento comprar només productes amb envasos de vidre, de portar bossa i carret a la compra, de compra només productes en botiges que no ho tenen tot envasat i que els productes son de casa nostre. Però se que tot això ho faig voluntàriament, que ninguna administració m'obliga a fer-lo, i que molta, moltíssima gent no ho fa i no ho fa perquè no els obliga'n, la gent es així, sinó se'ls obliga no ho faran, crec que fan falta lleis, que obliguin als ajuntaments a fer la separació de residus, a tancar els centres de la ciutat al transit rodat, a pressionar a la gent a que no agafin el cotxe per portar al nen a l'escola i obligar-los a agafar el bus, el metro, sempre dóna'n sortides al transport es clar, a obligar a les empreses a ser més netes, ecológiques, a en el cas de tenir molts treballadors proporcionar un transport únic, a canviar el concepte de transport per tot el país i utilitzar el tren pels transport de mercaderies, en fi hi han tantes i tantes coses per fer, que només espero no arribar massa tard, i que poc a poc la gent és vagi conscienciant que tot canvi comença per un mateix.

No al desdoblament de la n-II per Vilar.

Avui t'he vist, tenia ganes de gaudir una bona estona de tu, de la teva companyia, d'aquella companyia que només em pots donar tu, perquè només tu em dones la calma i el silenci necessari per poder pensar, relaxar-me i gaudir del silenci , omplir el meus pulmons d'aire, però d'aire pur, un aire que quan intento omplir-me d'ell inclús em fa mal, un mal que m'agrada perquè esta ple de vida. Perquè tu ets tant a prop meu, sempre al meu costat, sempre estimant-me, sempre omplint-me de llum, donant-me part de la teva llum, de la teva vida. Tu amb tanta vitalitat, amb tanta força però a la vegada tant indefens, envoltat sense voler de la companyia dels que pensen que ets infinit i que mai et passarà res, dels que pensen que tu sol pots sortir-te'n, dels que no hi pensen amb tu, dels que només tenen interessos econòmics i tot l'altre no els interessa, però la veritat es que aquesta vegada no, aquesta vegada ja t'han matat amb vida, ja han certificat la teva mort, i els que abans gaudien de tu ja no els importa, perquè si els importessis no haurien deixat que els que no t'estimen i no et coneixen arribessin tant lluny.

NO AL DESDOBLAMENT DE LA N-II PEL VILAR DE BLANES

Records que em vene'm al cap.

Aquest mig dia mirant la televisió he vist un petit reportatge que en aquell moment estaven fem sobre els menjadors dels col.legis. A estat en aquell moment quan amb vingut al meu cap els records de la meva infància, del menjador del col.legi, d'aquella cuinera que tots els dies feia el dinar dels nens com si fossin els seus fills, dels meus amics del col.legi, del meu col.legi, de aquell petit col.legi en el que tots els nens ens coneixíem, d'aquell petit poble en el que tothom sortia al carrer les nits d'estiu amb una cadira i era el moment en el que tots els veïns parlaven dels problemes del dia a dia, de les mancances que hi havien en la vida quotidiana, dels problemes d'un i d'altre.

També m'han vingut al cap les imatges del meu avi i de la meva avia, gent humil i treballadora, però que van ser capaços de deixar la vida tranquila del seu poble per anar ajudar a la seva filla amb els seus nets, que en aquells moments necessitaven de ells. El meu avi, un home petit però que va fer que l'infància dels seus nets fos l'infància dolça que tots el nens han de tenir i que malauradament no tots la tenen, i la meva avia una dona forta i amb caràcter, però la que va ser més una mare que una avia.

Son records que feia temps que no em veníem amb tanta força com avui, amb tanta força que inclús he plorat, no se suposo que hi ha vegades que t'has de parar i fer una mirada enrere, i veure el que has fet bé, i el que has fet malament, en que t'ha equivocat i que es el que has de rectificar, encara que hi ha coses que no puguis rectificar, i penses que la vida va passant tant si vols com si no vols.

Només espero no perdre el records, tant se val si son bons o dolents, només espero no perdre'ls, perquè un home sense records, sense passat no te ni present ni futur.